Carlos Barral i Agesta va nèixer a Barcelona el 1928 i va morir a Barcelona el 12 de diciembre de 1989. Poeta, memorialista, editor i senador espanyol, va ser una figura polifacètica arrelada a Calafell des de la seva infància.
![]() |
Per veure un video del programa de TV3 "Material sensible: Barral", emés el 25/10/2007, feu clic aquí. |
Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona el 1950, va ser “alma materde la generació literària dels 50. Va escriure tres volums de memòries que són una fita del gènere en espanyol. Va assumir la direcció de l'editorial Seix Barral, empresa familiar de llibres de text fundada pels seus pares el 1911, li va imprimir una direcció que va portar a ser la referència literària de tot el món hispà. Va ser un dels artífexs del boom llatinoamericà i va donar a conèixer autors com Juan Marsé, Mario Vargas Llosa, Alfredo Bryce Echenique o juliol Cortázar. Va ser a més senador per Tarragona el 1982 i parlamentari europeu pel PSC-PSOE. Va escriure trenta anys de Diaris i va mantenir correspondència, entre altres, amb Max Aub, María Zambrano, Camilo José Cela, Miguel Delibes, Gonzalo Torrente Ballester, Vicente Aleixandre, Caballero Bonald, Alfredo Bryce Echenique, Giulio Einaudi, Alberto Oliart, Jaime Gil de Biedma , Jaime Salinas i els presos polítics de Burgos. El seu arxiu es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya.
El primer contacte de Carlos Barral amb la Platja de Calafell es remunta als primers mesos de la seva vida. L’afició marinera del seu pare va portar a la família a establir a Calafell la residència d’estiueig i cap de setmana, des d’on els germans Barral organitzaven sovint excursions nàutiques amb el seu vaixell, el “Capitán Argüello”. Així doncs, familiaritzat amb el món mariner i les seves gents des de ben petit, Barral tingué al llarg de la seva vida una estreta relació amb el nucli de la Platja, fins al punt de considerar els mariners calafellencs com una mena de tribu amb la que es trobava plenament integrat -“mi verdadera tribu, mi verdadera patria”. No sobta, doncs, que la seva obra literària estigui farcida de referències a la mar i, concretament, a la Platja de Calafell.
Barral va tenir una estreta relació amb els seus veïns pescadors, a través dels quals capta l’essència de la vida marinera. “En la playa de Calafell había habido, como dicen los pescadores, mucha madera (...) Entre treinta y cuarenta y cinco parejas de bou; más de ochenta veleros de arrastre de sesenta a setenta palmos de eslora. Su mantenimiento ocupaba todo el año a varios calafates y a una familia de veleros (...) Las distintas embarcaciones, cuando estaban todas varadas, cubrían en dos hileras trescientos metros de playa (...) Antes de que instalasen el varadero mecánico, cuando las sacaban a tierra con troncos de caballo y parejas de bueyes, ocupaban más espacio, estaban más desparramadas”.
Va viure també la desaparició d’aquesta vida marinera, i va recollir tant la desaparició dels vaixells a la sorra com la pèrdua de la fisonomia de poble pescador i de la seva activitat pesquera, motivada en part per la manca d’un port pesquer. “Las antiguas botigues iban cediendo su lugar a las torres de apartamentos, generalmente de exigua planta, altas y estrechas como lapiceros, al amparo de unas ordenanzas locas o desaprensivas y al gusto de arquitectos municipales sin muchas preocupaciones estéticas”. “Y, por supuesto, sufría en carne viva cada demolición de las casitas populares, de las botigues tradicionales (...) Hice numerosas gestiones pintorescas. Muchas con la intención de ayudar a la cofradía local de pescadores a obtener un puerto, aunque fuera engañando a la administración. Pero mi prestigio de rojo separatista no resultaba de mucha ayuda (...) Recogí firmas repetidas veces para que se atajaran las demoliciones al menos en algún rincón mejor conservado, o para sensibilizar a aquellos ayuntamientos de especuladores y caníbales respecto a las ventajas de una política más conservadora de protección del patrimonio popular”.
Es va casar amb Yvonne Hortet, dona pertanyent a l'alta burgesia barcelonina, i va tenir cinc fills: la traductora, il.lustradora i empresària Dànae Barral, l'escultor Dario Barral, Marco, Alexis i Yvonne. “Me había casado el 4 de octubre de 1954, en Calafell, con un ceremonial improvisado de tradición veneciana, que comportaba las bodas con el mar. Cada uno desde sus cuarteles, Yvonne y yo, habíamos acudido muy temprano a la destartalada iglesia en construcción, a retirar sacos de cemento, a disponer y desempolvar los arrinconados bancos (...) Mientras, un grupo de marineros, subía desde la playa el Fisis mi sufrido falucho pescador, que quedó aparejado, con la vela izada, a la puerta del templo (...) Gracias a la generosidad de mi suegra, el pueblo bebía gratis en casi todos los bares y tabernas. Las tripulaciones de sardinal no se hicieron aquella noche a la mar y hasta la guardagujas del paso a nivel abandonó el servicio. Y hubo baile promiscuo y cohetes a cargo del borracho oficial del pueblo. Unas bodas con agnación por parte de aquella comunidad supérstite”.
Els germans Marco i Yvonne actualment regenten el conegut restaurant "L'Espineta" en una antigua botiga de pescadors, una de les darreres que queden en peu. L’altra botiga de pescadors propietat de la família actualment és seu del museu Barral. “Yvonne había fundado una taberna marinera, L’Espineta, resucitando una botiga de mar con toneles en la Eixida, en la playa, no lejos de mi casa. Lo había hecho con la intención de ayudar a Danae y a su nueva familia, proporcionándole un trabajo de fines de semana y vacaciones. Esta taberna se convirtió enseguida, sin que nadie se lo hubiera propuesto, en punto de cita de raros y subversivos, en guarida de filósofos, con gran aprensión de las conformadas gentes del lugar (...) L’Espineta se llamaba así en memoria del antiguo trajo pescador, del barrio de los secaderos y las botigues de los pescadores pobres, los remitgers, barrio que estaba separado del resto de la población, en la parte de poniente de la playa. Espineta es el nombre de un guiso feroz, de un matahambre que se hacía antiguamente con salazón de espina de atún y era el más barato de los cocimientos pensables”.
Adjuntem alguns articles publicats a La Vanguardia sobre Carlos Barral:
25 de juliol del 1965: El poeta, señor feudal de calafell. A bordo del capitán Argüello
15 d'agost del 1997: Patria perdida del capitán Barral
19 de març del 2002: La restauración de la casa Barral
13 de desembre del 1989: Fallece Carlos Barral
Podeu veure l'entrevista feta a Carlos Barral en el programa "A fondo" de TVE, realitzada després de l'apirició d'"Años de penitencia" (1975) i mentre escribia el segón volum, "Los años sin excusa" (1978). L'entrevista, degut a la seva durada de 50 minuts, es divideix en 5 vídeos.